La nostra intenció fou, des del principi, fer un treball sobre la bruixeria africana. Els pobles que conserven les tradicions ancestrals ens fascinen. L’animisme i les tradicions màgiques i sobrenaturals dels pobles de l’Àfrica ens exerceixen una ineludible atracció. I també ens l’exerceixen els misteris i els enigmes dels que poc se’n sap. Vam llegir allò que caigué en les nostres mans en aquell període sobre la bruixeria africana, però la nostra frustració ens va fer veure que, si bé és un camp molt extens i sobre el que s’ha narrat i escrit força dins de l’àmbit acadèmic, el major número d’articles sobre aquest tema eren aquells que, molts cops des de la ignorància i sempre des de la necessitat d’escàndol i d’alarma social, s’escrivien en diaris, notícies i blocs, suposadament, de divulgació. Però sobre tot una notícia en aquests medis es repetia i es repetia, i en l’àmbit acadèmic no havíem trobat res sobre el tema. Després d’una breu entrevista amb el professor Jacint Creus, i d’exposar-li els nostres dubtes i els nostres descobriments, ens va dir, com qui no vol la cosa, que aquell dia (curiosament) havia vist tot de cartells d’Amnistia Internacional penjats per la facultat sobre els albins africans. Aquell comentari va encarrilar els nostres esforços i les nostres investigacions, i van donar com a fruit el treball que seguirà aquestes lletres.
L’hem volgut veure com una exposició dels contrastos que esdevenen entre el saber acadèmic, les investigacions que es porten a terme per estudiosos, per personal titulat, i aquelles que arriben a la majoria de la població, que busquen crear alarma. Volíem saber d’on surten les fons que aquests últims utilitzen, i també per què els primers no parlen sobre els mateixos temes si veuen que la població en té interès. I qui no n’hauria de tenir? Com hem dit abans la màgia ens fascina, l’amagat ens atrau, i el que és diferent ens causa interès. A l’Àfrica, es diu, es comptabilitzen milers de morts cada any deguts als assassinats de les màfies que els maten per vendre’ls al mercat negre, perquè les parts del seu cos alimentin un mercat ancestral de màgia i supersticions als que les poblacions més antigues hi tenen afició. Amnistia Internacional, l’involuntari facilitador de la línia d’investigació d’aquest treball, sol·licitava signatures a favor dels albins africans que moren degut a aquestes circumstàncies. Ells, al igual que alguns diaris sensacionalistes, revistes pseudocientífiques i fins i tot mass media de rigorosa reputació i d’elevat consum, ens porten aquest drama humanitari dels albins a l’Àfrica, però en canvi els articles científics que hem pogut aconseguir, els llibres d’història que ens parlen d’antigues tradicions africanes i altre material acadèmic sembla silenciar aquest fet.
Què passa aquí? Aquesta fou la nostra pregunta. I a partir d’aquí exposarem la nostra resposta.
ALBINS A L’ÀFRICA: ÁMBIT ACADÈMIC
A Sudàfrica una de cada dos mil persones té algun grau d’albinisme, i a Zimbabwe, tot i que la mitjana del país ens parli d’un de cada quatre mil, les comunitats Tonga de la vall de Zambezi, que se situen en llocs aïllats geogràficament, poden tenir una ràtio d’un cada mil individus . Taylor & Lund (2007) sentencia que l’albinisme un gran problema de salut pública a l’Àfrica subsahariana. Aquí a Europa poden no ser tant evidents, els albins, ja que algunes poblacions, sobre tot nòrdiques, presenten un fototip cutani molt clar, i a vegades no podem detectar si es tracta o no d’un albí a simple vista. De totes formes, a part que no ens resulten tant evidents els albins com en podrien resultar al mig d’una població africana, tampoc no n’hi ha ni la meitat que hi poden haver-hi en aquell continent. Aquí la ràtio està en un de cada disset mil.
1.-Comunitats rurals, agràries, de baixa aculturació i sota el Sol dels tròpics.
Quan un nen a l’Àfrica neix amb albinisme, només aquelles mares que donen a llum a un hospital gran i prou condicionat sabran com cuidar el seu fill, doncs només en aquests llocs se’ls dona una explicació sobre la malaltia del fill i com protegir-lo. Hi ha registres del segle passat on les dones que parien un fill albí eren repudiades fins que no se’n desfeien . De fet el coneixement, tot i que minso, que hi ha sobre l’albinisme a l’Africa és degut a que aquestes mares, havent estat informades sobre la qüestió genètica de la malaltia del seu fill, transmeten la informació als demés membres dels seus pobles o comunitats. Sobretot en comunitats aïllades es dóna més importància a les creences ancestrals i els falsos mites sobre l’albinisme. Hi ha molts mites i molta superstició amb els albins a l’Àfrica, però aquesta no és només una qüestió de discriminació gratuïta, pel sol fet de ser diferents. A l’Àfrica l’albinisme mata.
De fet la queratosi actínica (un tipus de lesió pre-cancerosa) i el propi càncer de pell té una incidència molt elevada en persones albines. I més elevada encara quan més a la vora del equador ens desplacem. Els estudis realitzats per Lookingbill et al. (1994) no només hi ha danys en la pell dels adults, si no també entre els més joves. De fet hi ha una anècdota que perjudica molt als nens i nenes albins, i fins i tot a aquells que han estat educats en cóm cuidar-se la pell, que si bé porten barret d’ala ampla per protegir-se el cap, coll i orelles, i porten crema solar per protegir-se els braços i mans, molts cops descuiden les cames, doncs a la escola els és imposat anar amb faldilla curta o pantalons curts, i moltes de les classes són al exterior.
Sembla curiós però en tota l’Àfrica no hi ha cap empresa pròpiament dita dedicada a la elaboració i/o distribució de cremes solars. El tipus de pell africana nativa no les necessita, a no ser que es tracti de pell d’un albí. Però en aquest cas ens trobem, la major part de vegades, davant d’un individu rural i de pocs mitjans econòmics, i, per tant, una empresa d’aquest estil no seria rentable. Tot i així existeix la Kilimanjaro Sun Care, una empresa solidaria que elabora cremes solars i les reparteix gratuïtament als albins que ho necessiten, juntament amb informació i explicacions per aplicar-se-la. Aquesta empresa té al capdavant una farmacèutica espanyola, Mafalda Soto.
Les xifres de l’estudi de Lookingbill et al. (1994) són esfereïdores. Quasi el cent per cent dels pacients de més de deu anys pareixen elastosi solar, un tipus d’envelliment cutani produït per dany a les estructures cutànies degut a la exposició acumulada al Sol sense protecció, però encara és més esfereïdor si diem que el cent per cent de les persones de l’estudi majors de 30 anys estan afectats de queratosi actínica que, si no es tracta, derivarà en càncer de pell.
Els propis metges i dermatòlegs africans tampoc estan gaire avesats en el tractament i profilaxi de les malalties de pell. El fototip més habitual en les persones africanes és el V o el VI en la escala de Fitzpatrick , i la característica principal d’ambdós fototips és que mai es cremen per la incidència de rajos solars. Per tant la incidència d’envelliment cutani degut al sol, els carcinomes i les lesions que solen patir els albins són inexistents en la major part de la població. Molts dels metges també tenen reminiscències dels mites sobre els albins, i ambdós factors junts poden fer que ens trobem amb una cartera mèdica poc preparada per la atenció i tractament de les persones albines . A l’Àfrica el metge i el curandero són consultats de forma simultània. Usualment si l’un no té la cura, immediatament es recorre a l’altre . El problema resideix en que si bé l’un no té els coneixements suficients sobre aquest tema, l’altre està massa influït per les tradicions culturals de la seva regió.
2.-Aïllament social. Albinisme: la lepra blanca.
La creença de que l’albinisme es contagia està tan estesa que fins i tot en el piadós acte cristià de donar-se la pau en un enterrament, els albins no reben aquest contacte dels seus confrares o parents. Hi ha llocs on la por d’aquest fantasiós contagi es fa patent en el refús de pujar a un mateix transport públic on ha pujat un albí, de tocat quelcom que ell ha tocat, de menjar qualsevol aliment que un albí hagi tocat abans i fins i tot hi ha la costum de trencar la copa on ha begut un albí, ja que aquest l’ha contaminada.
La marginació i segregació social ja comença de ben petits. Hi ha pares que mantenen els seus fills albins tancats a casa, lluny de la socialització i la educació, marcats per la por i la vergonya.
Molts nens amb albinisme oculocutani també presenten molts problemes visuals, que els impedeixen estudiar si no és amb un ajut addicional. Gairebé la totalitat d’individus albins presenten estrabisme, fotofòbia , nistagmes pendulars , hipoplàsies maculars, quiasmes oculars anòmals i demés deformitats. Un estudi dels nens albins a Malawi ens diu que el 85% de nens albins tenen menys d’un 30% de capacitat visual. Al mateix Malawi només disset escoles estan adaptades per donar classes a nens amb discapacitat visual . Tot i que poc a poc ja es van creant escoles adaptades a nens amb defectes de pigmentació, aquells que no hi poden accedir es troben que tenen més dificultats que altres nens en estudiar, també en fer esports al aire lliure degut al efecte devastador del Sol sobre la seva pell i ulls, també que els costa arribar a la escola si està lluny de casa seva pel mateix motiu i pel rebuig amb el que es troben al pujar al transport públic, i que a més, un cop allà, pateixen l’aïllament social per part dels seus companys i també dels mestres, doncs per a ells són una mena de leprosos, uns malalts contagiosos. I això si tenen sort i no els han mort de nadons o els tenen tancats a casa per vergonya dels propis pares o familiars. Això definirà una vida adulta analfabeta, que els condemnarà a treballar als camps. De fet quan un albí africà va a buscar feina, moltes portes se li tanquen degut a la seva aparença i a les seves carències visuals . En l’estudi al que ens hem fet referència abans ens trobem que el cinquanta per cent d’individus que van participar-hi passaven al menys sis hores al dia sota el Sol. I això, si no es compta amb les mesures apropiades, significa una mort lenta però inevitable.
3.-El per què del seu elevat nombre està en la discriminació.
Es ben cert que l’albinisme és una mutació genètica, un trastorn que consisteix en una absència total o parcial de pigmentació degut a la incapacitat de sintetitzar melanina. Aquesta mutació és hereditària, però de caràcter recessiu. Això vol dir que de la unió d’un albí o albina amb l’altre progenitor sense albinisme als gens, el fill naixerà amb pigmentació normal i a la llarga el gen mutant de l’albinisme es dissoldrà, rebaixant el nombre d’albins.
Ara bé, tal com hem dit abans, la ràtio més elevada d’albins en una comunitat africana es dona en aquelles que estan aïllades geogràficament. És a dir, en aquelles en que les parelles de futurs pares les conformen parents. Si bé és comú que en vàries regions de l’Àfrica es puguin emparentar en algun grau parents consanguinis, realment en el cas dels albins la qüestió és més dramàtica. Degut a l’aïllament social i a les pressions que pateixen, els albins busquen suport els uns en els altres, produint-se, molts cops, la situació de parelles en que ambdós progenitors pateixen albinisme. Al ser un gen recessiu, significa que no tenen un gen sense la mutació cap dels dos, així que els fills naixeran amb albinisme i aquest es perllongarà en el temps.
4.-Mites.
Un dels mites més recents sobre l’albinisme a l’Àfrica és que anar al llit amb una dona albina pot curar la SIDA. Si considerem que els primers casos de SIDA van ser estudiats a mitjans dels anys 80 del segle passat, podem fer-nos una idea de quan recent és aquest mite. I és una creença terrible no només per a la dona albina, si no també per al fill que en naixerà i, si a més es tracta d’una violació, també pel possible marit de la dona . La incidència de la SIDA a l’Àfrica era una de les més altes al món el 2007, el que reduïa l’esperança de vida als 35 anys.
Però sense entrar en la més dramàtica de les situacions, la discriminació que pateix un albí es multiplica en cas de ser dona. Una dona albina té molta més dificultat a l’hora de trobar marit, cosa que les pot condemnar a una vida de dependència o mendicitat. A més, donar a llum a un nen albí es viu com un fet trist i indesitjat. Per exemple a Zimbabwe es creu que donar a llum a un nen amb albinisme és degut a que la mare s’allità amb un tokolosh, un esperit maligne del folklore Shona. O per exemple que la serp que habita, segons els Venda de Sud Àfrica, en el ventre de les dones i que cuida el fill, pot haver tornat el nen albí al veure una persona albina que se li ha creuat a la mare. I més estesa encara està la creença que l’albinisme és contagiós i que si una dona toca a un albí, el fill li naixerà contagiat del seu color de pell . I és més, en alguns llocs fins i tot només de mirar un albí la mare pot contagiar al fetus d’albinisme. La creença popular, però, també diu que hi ha prou en escopir al terra per allunyar aquest estigma del fill nonat.
Baker (et al. 2010) cita a Kromberg (1982) i Lund & Gaigher (2002) quan explica el mite que diu que els albins no moren de mort natural, si no que van entre la malesa i desapareixen. Aquest mite és habitual trobar-lo a Sud Àfrica, així com en altres regions subsaharianes. Els articles acadèmics també es fan ressò d’un mite que diu que els cabells dels albins trenats en les xarxes de pesca poden aportar una captura abundant.
A Zimbabwe es creu, segons la Zimbabwe Albino Association que els albins estan connectats d’alguna manera amb els esperits ancestrals, o fins i tot els pares d’un nen albí poden ser acusats d’haver invocat la ira divina o dels esperits. Tradicionalment segons aquesta font, els nens albins estan associats a la bruixeria i era tradicional que se’ls matés al néixer. Baker (2014) també ho corrobora i afegeix que això és el que fa creure que l’albí és una criatura entre els dos mons, entre el físic i l’espiritual. I en la tesi de Braathen (2005), els seus testimonis diuen, directament, que un albí no és una persona, si no un fantasma.
El mite més estès, per això, és que mitjançant parts del cos d’individus albins, els bruixots poden fer conjurs i encanteris que portin bona sort . Baker (2014) cita a Eric Hobsbawm quan cataloga aquestes creences de “noves” i de “tradicions inventades”. De fet les primeres morts registrades com a possibles elements de bruixeria d’albins africans no esdevenen fins el 2006 , abans es matava també als albins, usualment de nadons, però no se’n feia res amb el seu cadàver. El mite, la existència del qual és fonamental per Bryceston, Jonsson y Sherrington , relaciona de forma íntima el tràfic de cossos d’albins amb el pas de la societat agrària a la minera en alguns indrets de l’Àfrica. En el seu article defenen que els africans busquen en la fetilleria la predictibilitat, i la seguretat material que els podia donar l’agricultura, i que ara, mercè a la mineria, s’ha transformat en temor i confusió. La part tràgica en la que es convenç a la població minera que l’encanteri que els pot retornar aquesta seguretat involucra als albins ve donada perquè tant l’albí com el diamant, o l’or, són escassos, i podrien assimilar-se en un ritual simbòlic. De fer els autors indiquen que és comú que els ossos usats en els rituals siguin polvoritzats i enterrats en les terres d’extracció minera, amb la creença popular que es transformaran en or o diamants. Els amulets fets amb parts del cos d’albins són també els més poderosos, doncs tenen més poder en ells mateixos que cap altre amulet que pugui fer un fetiller amb cap altre tros d’animal o planta, pel simple fet de ser humà. Després de veure tots aquests mites, en citem un que sembla radicalment diferent, ja que en algunes parts de l’Àfrica subsahariana als albins se’ls venera, com per exemple passa entre els Bamikélé del Camerun
5.-El canvi pot esdevenir
L’educació és el pilar bàsic que pot fer canviar la manera en que es veu i es viu l’albinisme a l’Àfrica. Mitjançant la comprensió de la malaltia i el desterrament de velles creences com que és contagiós, així com comprenent els efectes devastadors que pot tenir el Sol en un albí, es pot ajudar a la persona que pateix aquesta malaltia a una millor integració. Ja des de petits, si es comprèn que un albí sol tenir associades deficiències visuals, els nens amb albinisme podrien optar a un lloc més proper a la pissarra, si els professors i professores entenguessin que no hi ha cap perill a l’hora de tenir-los a la vora. L’ús del protector solar és quelcom desconegut a l’Àfrica, on la majoria de la població nativa té uns fototips cutanis més que compatibles amb la exposició prolongada al sol, com hem dit abans, al parlar del Kilimanjaro Skin Care. La introducció d’un protector solar més generalitzada per als casos d’albinisme podría ajudar a una millor integració social de les persones afectades. La acceptació social dels albins podria repercutir en una millor variabilitat genètica que pot fer baixar la ràtio d’incidència d’aquesta anomalia cutània. Hi ha vàries associacions que treballen en favor de les persones que pateixen l’albinisme a l’Àfrica, com ara la Zimbabwe Albino Association (ZIMAS), la Albinisme Society of South Africa, la National Organisation for Albinism and Hypopigmentation (NOAH), i més concretament a Malawi hi trobem la Federation of Disability Organisations in Malawi (FEDOMA) o la Albinism Association of Malawi (TAAM).
També la visualització del problema ajuda a la seva comprensió. La població que més pateix el problema és aquella que viu de forma aïllada al camp, i que no té accés a la informació. Aquestes organitzacions, juntament amb algunes accions governamentals, intenten portar la informació a les poblacions més marginals per aconseguir una millor qualitat de vida, integració i accés a la informació per aquests malalts. També hi ha arreu del món persones d’ètnia negre que pateixen aquesta malaltia i que s’han tornat ambaixadors de la seva causa. Per exemple, el model Shaun Ross, els cantants Salif Keïta y Jeffrey Zigoma, etcètera, que ajuden a la conscienciació social arreu del món. La problemàtica de l’albinisme degut pròpiament a la falta de pigmentació i d’enfrontar-se en el seu dia a dia en el tròpic amb aquesta carència de pigmentació és difícil de tractar, però amb els mètodes correctes i les mesures pertinents els albins podrien arribar a fer vida quasi normal. La part legal que regula les pràctiques de bruixeria és, però, quelcom que ens obligaria a fer un replantejament de la societat africana. Tal com diu Forsyth (2016), platejar-se la regulació de la bruixeria i de la fetilleria ens porta a plantejar-nos un munt de qüestions sobre lleis, moralitat i cultura, i sobre tot en la escala de valors i els punts de vista que els europeus vam implantar en pobles que ja en tenien de propis. Però per suposat es necessitaria que les autoritats intervinguessin en aquest assumpte, enfrontant, si es vol dir així, drets i lleis contra bruixeria i supersticions.
7.-Ésser un ingredient d’una poció màgica no ajuda a tenir una vida llarga.
S’ha de distingir clarament, a l’Àfrica, entre bruixots i fetillers. La bruixeria és quelcom dolent i sempre negatiu per a les persones, els camps i el bestiar. Pot traduir-se en malalties, falta de fecunditat o la mort. El bruixot pot actuar de forma conscient o inconscient. El més comú és que actuï de forma inconscient, fent servir una mena de força innata que té pel fet de ser bruixot i que pateix l’afectat per l’encanteri. Aquest tipus de màgia sol desencadenar-se per la ira, la enveja o el ressentiment . Aquest tipus de bruixot és el que apareix als mites sobre l’albinisme. Pot ser un bruixot el que embruixa la mare o la família amb la maledicció d’un fill albí, per exemple, però aquell que ens diu la premsa que sol·licita parts del cos d’un albí per a crear rituals i amulets encaixa més en la definició d’un fetiller, que, segons el DIEC tant pot ser l’individu que practica la fetilleria, és a dir, el que fa maleficis i sortilegis, com un curandero tradicional. El fetiller pot ser el sanador, el curandero, l’endeví i aquell que realitza rituals i mantindrà vives les costums ancestrals del poble. El bruixot és qui desestabilitza el poble. La seva màgia, usualment involuntària, sempre és dolenta. Un bruixot, per exemple, no pot estar darrera de les morts dels albins perquè suposadament la creació dels amulets o els rituals que es fan amb el cos d’aquestes persones haurien de servir per beneficiar a algú, i això no és possible amb la bruixeria segons el concepte africà. Hi ha variació entre autors en aquet tema.
Emsley (2013) afirma que els tanzans amb albinisme han estat perseguits i morts durant generacions per a poder aconseguir les parts del seu cos que portaran als sanadors o bruixots tradicionals. Per aquesta investigadora han hagut molts casos d’aquesta pràctica que estan documentats, ella fins i tot remarca la d’un nadó de 7 mesos. Ella indica que les parts del cos que més demanada troben són els braços, les cames, la pell, els ulls, els cabells, els genitals i la sang, i fins i tot indica que té constància que una mà es vengué per 465 euros. Per culpa d’aquesta persecució, molts albins han elegit viure a la vora de les casernes de policia o a la vora de les esglésies.
Segons Emsley (2013) les morts de Malawi, Burundi, Kenya i la República Democràtica del Congo assorteixen els mercats esotèrics de Tanzània, on es troba el centre neuràlgic d’aquestes distribucions. Degut a la proliferació d’aquest tipus de caceres contra els albins, el 2008 va arribar aquesta informació al parlament europeu, així com a les autoritats de Tanzània. Al setembre del 2009 es va condemnar per primer cop una persona per els seus crims contra les persones albines . També van arrestar i condemnar a la forca a tres homes que varen matar i desmembrar un nen de 14 anys. A arrel de la alarma social que es va crear sobre aquest tema, també es van prendre mesures d’augmentar la vigilància en els cementiris i augmentar la seguretat i protecció de les persones albines difuntes. Emsley (2013) és de la opinió que degut a que les persones albines se senten més segures pel carrer, ara surten més de les seves cases i a conseqüència d’això augmenta la incidència del càncer de pell i altres malalties cutànies. Però per justificar aquestes dades es remet a vàries notícies periodístiques de la BBC , The Guardian o Aljazeera , no a dades oficials ni articles acadèmics. Taylor & Lund (2007) en el seu article, ens parlen que la Zimbabwe Albino Society va rebre molts informes no confirmats de que els albins estaven sent assassinats en algunes zones rurals per assortir el mercat negre de peces del seu cos per a la bruixeria i medicaments rituals, així com els freqüents segrestos i violacions de nens albins (la característica que siguin nens i no adults albins és degut, segons sembla, únicament a que són objectius més fàcils), a fi d’obtenir una suposada cura per la SIDA.
Segons un article de Baker , des de finals de l’any 2010 s’havien produït 73 assassinats d’albins a Tanzània, el país que més ha sofert aquests tipus de crims. Tanzània és una població d’uns 41 milions de persones, de les quals unes 200 mil tenen albinisme. L’autora diu que hagué un boom informatiu sobre el tema entre els anys 2006 i 2011 al Regne Unit, i cita la opinió de Cristina Monroe Bishop al remarcar la importància dels medis de comunicació en aquets afer, ja que la informació que es fa circular determina la manera en que la gent veu aquest fenomen. Aquesta informació, per suposat, també arriba a les parts empobrides de l’Àfrica, on els seus habitants entenen que la caça d’albins pot ser molt lucrativa. No podem negar que els atacs als albins formin part de la superstició popular. Les morts d’aquestes persones degut a una creença supersticiosa són reals, i són deplorables. Des del 2000 s’han registrat 186 atacs contra albins africans per al seu us ritual. Aquests atacs, que no són només assassinats, ja que poden ser des de intents de segrest a amputacions, s’han donat en 15 països africans diferents. Del que podem estar segurs després de tot l’exposat, és que ser albí a l’Àfrica mata, ja sigui per l’efecte del Sol... o el de les supersticions.
ALBINS A L’ÀFRICA: MITJANS DE COMUNICACIÓ
En aquesta part del treball intentarem determinar quina és la percepció que la població occidental té de l’albinisme africà. Entenem que la opinió ens ve donada per una banda per la informació que aporten organitzacions d’ajuda i recerca com la ONU o Amnistia Internacional que treballen sobre el terreny, i també per les denuncies i noticies que ens arriben de la premsa internacional que operen a la zona.
El primer que analitzarem és l’Informe de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Drets Humans sobre les persones amb albinisme, publicat el 12 de setembre de 2013. L’informe en un inici denuncia que en algunes comunitats africanes les creences errònies i mites, influïts per les supersticions, posen en perill la seguretat i la vida de les persones amb albinisme que viuen a la zona. Després d’una breu introducció, una explicació de la metodologia que s’ha utilitzat en l’estudi i una breu descripció del que és i suposa l’albinisme en algunes zones de l’Àfrica, l’article s’endinsa en el mon de la persecució que sofreixen els albins a l’Africa. El títol del capítol de l’informe és Atacs contra persones amb albinisme, en ell s’explica com són perseguits els albins per motius rituals i per la creença en mites antics. Argumenta que els albins són percebuts com fantasmes i no com éssers humans. En altres parts se'ls considera simples micos i passen a ser vistos com a una mera font d’ingressos, i en altres se’ls pren com a bruixots, diables o víctimes d’una maledicció fins al punt que en algunes zones es pensa que el sol fet de tocar-los porta mala sort, malalties o la mort. A banda d’aquestes antigues creences, l’informe també ressalta algunes de molt més modernes, com per exemple la creença estesa de que mantenir relacions sexuals amb un albí pot curar de VIH/SIDA, que el sacrifici d’un albí calma el ‘deu de la muntanya’ i pot aturar, per exemple, la erupció d’un volcà, o que arrancar-los el cabell porta bona sort. La varietat de creences arriben a tots els àmbits de la vida, s’ha informat que alguns miners porten els seus óssos com amulets o que directament els enterren al fons de la mina. L’informe segueix centrant-se exclusivament en els atacs rituals que pateixen, aquests són els que tenen per objectiu utilitzar parts del seu cos per a actes de bruixeria. Es creu que els amulets amb fragments del seu cos atrauen a la riquesa, l’èxit i la bona sort. L’informe parla de més de 200 casos reconeguts en 15 països de 2000 a 2013, però el més alarmant és que degut a la vulnerabilitat i l’estigmatització que pateixen es tem que molts no siguin denunciats. L’article aporta alguns exemples bastant escabrosos en els que s’explica el principal modus operandi que consisteix en agafar la víctima desprevinguda per amputar alguna part del cos. Dintre d’aquest estudi de casos, en el que s’han treballat diferents fonts, l’informe ressalta que en els països on es practica la bruixeria, es veu un clar augment de casos en èpoques d’eleccions, a banda també arriba a la conclusió que les extremitats amputades o els amulets són uns articles extremadament cars, per això sembla que són les classes altes les que fomenten aquestes pràctiques. La primera conseqüència és que han aparegut indicis que les forces de l’ordre no fan tot el que haurien de fer per solucionar-ho, i fins hi tot es creu que ho encobreixen. L’informe també aporta les dades relacionades amb el comerç d’òrgans, tracta de persones i la venda de nens d’albins africans amb el rerefons de les creences en la bruixeria africana. Aquesta part de l’informe torna a aportar fets escabrosos del comerç entre fronteres i aporta la nova idea de la utilització d’esclaves sexuals albines. També desglossa la pràctica de l’infanticidi i l’abandonament de nens albins per culpa l’estigmatització que han de suportar. L’article comenta quines mesures han adoptat els diferents estats per eradicar aquestes pràctiques i quines mesures han adoptat els mecanismes internacionals i regionals per els drets humans. L’informe, abans de les conclusions, fa esmena d’una altre repercussió que comporta ser albí, menys espectacular que les abans explicades però més estesa i segur que amb unes conseqüències mes grans: la discriminació. Explica que el dret a la igualtat i a la no discriminació està reconegut en la Declaració Universal dels Drets Humans (art. 2) i és un dels punts clau en els principals tractats internacionals de drets humans. Després dona una sèrie de testimonis i de situacions típiques per aquestes persones com l’abandonament per part de la família, en moltes ocasions en el moment de néixer, i també aporta nous problemes que ha de patir aquesta comunitat com les deficiències físiques que comporta la malaltia. Un exemple és la major dificultat d’aprenentatge, no per motius intel·lectuals si no per motius físics, com seria la miopia promoguda pel albinisme. A més apunta que hi ha motius econòmics i mèdics un exemple és la necessitat de la compra de grans quantitats de crema de protecció solar per l’alt risc a desenvolupar càncer de pell. En les conclusions s’expressa la seva profunda preocupació per la situació i fa una sèrie de recomanacions als Estats i als mecanismes internacionals. Per part dels Estats les recomanacions van dirigides a combatre la superstició des del mateix estat, amb l’educació, adoptant mesures legislatives, de control de la població albina, de garanties jurídiques i organitzar plans nacionals coordinats amb organitzacions civils i els mateixos albins per eradicar la situació. Finalitza amb les recomanacions als organismes internacionals que bàsicament diuen que es compleixin els tractats internacionals, a més de crear un consell que estudiï més a fons la situació dels albins o que la Unió Africana presti més atenció al problema i aporti medis eficaços per a combatre-ho.
El següent informe de fàcil accés que hem obtingut sobre la situació dels albins a l’Àfrica, és el de Amnistia Internacional, publicat l’1 de desembre de 2016, titulat Cinc dades sobre l’albinisme a Malawi . El subtítol L’homicidi de persones amb albinisme a Malawi va ocupar titulars a tot el mon a principis de 2016, apel·la a la repercussió mediàtica que va protagonitzar aquesta malaltia i prossegueix amb les cinc dades que segons amnistia hem de saber per entendre que hi ha darrere. La primera explica que és un trastorn de la pell hereditari que a l’Àfrica afecta a una persona de entre 5.000 a 15.000 segons la OMS i que es calcula que a Malawi afecta a unes 7.000 o 10.000 persones. El segon punt és la situació a la que s’enfronten, diuen que sofreixen discriminacions i abusos que van en contra dels drets humans, explica que la raó d’aquesta discriminació són les creences que persisteixen en aquella zona de l’Àfrica. Aquestes, porten a molta gent a pensa que els óssos dels albins contenen or, i en un país tant pobre acaben estan disposats a matar-los o a saquejar les seves tombes. Una altra creença és que l’albinisme està causat per la infidelitat, o una altre que és que és un càstig dels deus. El tercer punt torna a incidir en el mateix concepte, que les creences nocives són l’origen de la violència exercida sobre la població albina, i ho resumeix esmentant algunes de les identificacions que se’ls atribueixen com són que realment són fantasmes, o que poden atreure or o diners. El quart fa referència a les persones causants de les agressions, animades pels alts preus que es paguen les parts del cos d’un albí. L’informe explica que el repertori d’agressors és molt gran, va des de les bandes criminals als propis familiars dels albins. I per acabar el cinquè punt destaca l’augment d’atacs que han sofert des de 2014: parla de 18 casos d’assassinat i 5 desapareguts el 2014, 45 casos el 2015 i sols fins l’abril de 2016 s’han registrat 4 casos més. L’informe d’amnistia internacional a més de les dades que hem exposat, descriu durant tot l’informe una sèrie de casos, la majoria de gran impacte i cruesa donada la ferocitat dels atacs que es descriuen. L’altre apartat són les notícies que ens arriben gracies als medis de comunicació, els mass media. Hem pensat que per tenir una visió més real descriurem els primer que ens han arribat a les nostres mans. La majoria són entrevistes a afectats per la persecució o notícies d’algun cas d’extrema crueltat que els medis locals han fet ressò i els internacionals ens els han fet arribar fins a les nostres llars.
La primera publicació que hem treballat és una entrevista a Bonface Ophiyah Massa, director de l’Associació de Persones Albines de Malawi, publicada al diari El País el 28/09/2016 . En ella Bonface explica com s’ha mare va ser acusada d’estar posseïda quan va parir el seu primer fill que patia albinisme. Pel mateix motiu, la família paterna la pressionava perquè l’abandones i com es va agreujar el problema quan van veure que tres dels seus cinc fills patien la mateixa malaltia, entre ells Bonface. Afirma que va aconseguir superar els obstacles que li comportava la malaltia i la societat, gracies a l’ajuda de familiars i amics. “M’ha salvat la seguretat en mi mateix que hem van donar. Per això crec que l’important és conscienciar a la gent i educar”. Des del seu poble Rhumpi explica, com va anant superant obstacles fins a llicenciar-se en agronomia en la Universitat. Narra la duresa de la seva vida al patir un doble estigma, per un cantó el de viure en un dels països més pobres del món i l’altre, el de tenir un aspecte diferent i a la vegada incomprès. Explica que aquests desavantatges no el van paralitzar i que es veia capaç de fer el mateix que els altres. “En molts casos, la família ho amaga i els albins acaben amagats, sense sortir del lloc de residencia ni acabar els estudis per temor. A mi hem van arribar a dir a la cara que hem vendrien per 10.000 dòlars”. També apunta com les creences ancestrals vigents al segle XXI són les culpables, i que les Nacions Unides a través d’ACNUR ja adverteix que existeix un gran mercat negre sobre les seves pròpies carns. “Per una extremitat paguen 3.000 euros, i pel cos sencer s’arriba fins als 60.000”. Prossegueix donant l’opinió de que el govern tindria que ensenyar a la gent, protegir-los i pal·liar els atacs. Per a ell les autoritats no estan fent el suficient, “es denuncia, però la por segueix. A vegades, fins hi tot et fan sentir culpable. A algunes famílies les convencen de vendre el fill per enriquir-se i així es lliuren de penes. Fan falta més condemnes clares i escassegen. Només recordo un parell d’exemples: un de 21 anys de presó per homicidi i un altre de vuit per intent”. En aquest sentit, veu un avanç de les autoritats, des de juny ha prohibit els bruixots a tot el país. Bonface, comenta que la situació de Malawi és molt similar a la dels països dels voltants i es reitera que la solució passa per penes exemplificadores. El futur de Bonface el veu amb ulls optimistes, reconeix un canvi vers a les generacions anteriors i espera que aquesta progressió segueixi en el futur.
Una altre entrevista recent és la que ha fet reso Amnistia Internacional, concretament a Virginia Chimodzi, professora amb albinisme de Malawi . Virginia explica que en la família són tres filles de les quals dues pateixen la malaltia. Diu que algunes persones els tracten com si no fossin éssers humans fins al punt de ser atacats i en alguns casos assassinats. Explica que a tot arreu senten por i que ella ha deixat de confiar en moltes persones properes ja que en la majoria d’atacs, els causants són persones properes a les víctimes. Per a ella l’accés a l’educació és un altre repte al que s’enfronten, sosté que al principi es pensava que tothom veia com ella, que ningú veia la pissarra com li passava a ella, i es sentia com una fracassada, ja que repetia curs perquè la professora es pensava que no sabia res. Diu: “De fet sabia; però com que no veia, em quedava callada i no escrivia res”. Explica que el seu pare era professor i per això va tenir ajuda durant la l’etapa d’aprenentatge. Ara és professora, diu que la raó principal per dedicar-se aquest ofici va ser ajudar a persones que patien el mateix problema i ensenyar a altres docents noves formes de treballar amb ells. Li agrada sentir-se com exemple per als joves, a més la satisfà aconsellar als nens amb albinisme amb suggeriments com que es resguardin del sol, que es posin samarretes de màniga llarga o cremes de protecció solar. Conclou, a diferencia de l’anterior entrevistat, que una manera d’ajudar a les persones amb albinisme es difonent informació sobre protecció i educació per evitar la discriminació, i afegeix que quan s’educa un país es contribueix al desenvolupament d’aquest.
A banda de les entrevistes, també hem trobat notícies sobre el tema. Ens ha semblat interesant la publicada pel diari Clarín titulada Bruixeria a Àfrica: el macabre destí dels albins negres . L’article comença pronunciant-se en que són assassinats per fer servir parts del seu cos en rituals, un braç o una cama arriben acostar 3.000 euros. Explica que els nois són caçats amb matxets i que el motiu és que darrere hi ha un mercat negre de traficants. Descriu com són, persones negres amb pell blanca degut a un trastorn genètic i que aquestes xarxes de traficants els ataquen per abastir la demanda de la bruixeria. Segons Clarín, aquest mercat negre de parts del cos d’albins mou milers d’euros perquè en ple s XXI encara es sustenta la creença que els seus óssos tenen poders màgics. Aquestes xarxes abasteixen a bruixots tanzans que practiquen els seus rituals a molts països de la regió. L’últim atac registrat a Kenia va ser a un ancià de 56 anys que va aconseguir escapar quan li intentaven tallar les extremitats. Explica que, encara que el govern ha prohibit la bruixeria, els atacs no han cessat, i posa com a exemple Tanzània, diu que “en un dels països més pobres del món, polítics i grans empresaris són de les poques persones capaces de pagar grans sumes de diners per aconseguir óssos, cabells o extremitats d’albins”. També explica que hi ha hagut centenars de detencions de curanderos per aquestes practiques però només unes desenes han tingut condemna ferma. Dona com a origen d’aquesta persecució a Tanzània i que aquesta pràctica s’ha anat estenen als països limítrofs. Els albins ara ja no només s'han de enfrontar-se a la possibilitat de una mort prematura per càncer de pell si no que a demés han de lluitar per sobreviure d’aquesta persecució.
L’altre noticia que hem seleccionat, apareix en la cnnespañol.com el 06/07/2016 i es titula Caça d’éssers humans: nens albins de Malawi són assassinats per vendre els seus óssos . L’article comença citant un registre d’amnistia internacional sobre la persecució de les persones amb albinisme a Malawi, incentivats per la venta de les parts del cos a bruixots al mateix Malawi i al veí Moçambic. Aporta el relat d’Agnès Jonathan, explica que cada dia és una aposta sobre la vida de les seves filles, ja que són albines i això les converteixen en objectius. L’article continua amb l’informe abans explicat d’Amnistia Internacional, introduint casos escabrosos i explicant l’augment de d’incidents que s’han produït.
L’ultima notícia no és una notícia és en si mateixa, però donat la tirada mediàtica del personatge creiem que és suficientment rellevant. En concret és una carta que envia Eduard Snowden a una nena albina a través d’Amnistia Internacional. Per si cal recordar-ho, Snowden és conegut per ser l’ex agent de l’Agència de Seguretat Nacional Americana, acusat d’espionatge per filtrar una sèrie de documents que revelaven uns programes d’espionatge i vigilància massiu dels EUA, els coneguts com a WikiLeacks.
“El meu nom és Ed, i estic entrant al meu quart any d’exili. M’he adonat de la teva situació i de la dels que viuen amb albinisme a Malawi. És vergonyós que la gent sigui perseguida per ser diferent. Les teves diferencies no són debilitats si no fortaleses. Espero que el govern actuï per garantir els teus drets. Ningun nen ha de témer que la seva llibertat de participar i de viure com desitgi estigui subjecta a la superstició i als prejudicis d’altres. Abraça les coses que et separen de la multitud ordinària i mai deixis de defendre el dret a ser diferent, sense importar la dificultat dels temps. Cadascun de nosaltres és un tresor de la Terra i potser tu la que més. La bona sort es crea amb les nostres eleccions i res més.”
Així doncs aquests han estat els exemples més representatius que hem trobat d’informació i comunicació de masses. Ja hem dit que era només una part representativa, perquè internet en va ple, d’aquests articles, notícies i entrevistes. En espanyol, anglès, francès i alemany, se’n poden trobar a mans plenes. Però tots parlen, si fa no fa, del mateix.
CONCLUSIONS
Després de veure i contrastar ambdós línies argumentals, hem arribat a algunes conclusions que passarem a exposar. La primera i més evident és que depenent del tipus d’article, ja sigui acadèmic o de divulgació, posen l’accent a una o altra problemàtica. Si bé en la majoria dels articles per al ampli mercat trobem que es remarca el problema de la bruixeria, en els articles acadèmics trobem molt poca menció i quan la trobem, moltes vegades està tractada superficialment, en virtut del dany solar, que és un tema àmpliament tractat en aquest sector. Ens hem preguntat si aquesta diferència té a veure amb la poca credibilitat que poden tenir els temes metafísics dins del àmbit acadèmic, dins del àmbit científic, però els articles que hem consultat no només eren dermatològics i oftalmològics, si no també i amb gran quantitat, antropològics i socials. I aquestes dues branques del coneixement no solen tenir problemes en tractar temes com les creences i els mites de les cultures a les que estudien, i l’esforç que hi dediquen als atacs als albins per motius fetitxistes en els seus articles és també ben minso. Així que pot ser el problema, o més ben dit, la causa d’aquesta diferència no està en els documents academicistes si no en els de les mass media.
Ens hem plantejat que, si bé no és el que voldríem i, com a éssers humans ho negaríem si ens ho pregunten, allò esgarrifós, allò morbós i allò que ens corprèn ens resulta llaminer. És cert que algunes de les fotografies de càncers que hem vist durant la nostra recerca tenien molt més de corprenedor que qualsevol història de desmembrament que haguem pogut llegir, però el Sol, a nosaltres, no ens espanta. Ens resulta molt més atractiva la imatge d’un bruixot (amb els seus cascavells, cintes i calaveres penjant dels vestits, amb la màscara de colors i plomes, amb el bastó cerimonial) caçant éssers humans per satisfer unes creences que ens semblen de primitius. O és, pot ser, perquè per més que fem ens sembla que això no ho podrem parar. Si el Sol els crema la pell, sabem que podem aportar uns diners i que amb ells es pot crear una Kilimanjaro Sun Care i ajudar a centenars, si no milers de persones albines. Es pot fer. I si no es fa en som responsables perquè podríem fer-ho. Però a un bruixot... qui pot parar a un bruixot assassí? Hem trobat articles que ens parlen de detencions i condemnes dels que ataquen, dels que mutilen i dels que maten, però ningun dels articles ens ha parlat del bruixot, l’artífex final de tot plegat. Per què? Perquè no importa. No importen els assassins, no importen els bruixots, no importen tampoc les condicions a les mines, unes condicions tant desesperants que necessiten segar vides humanes per tenir fe el que fan i de sortir-ne vius. El que sembla importar són només les imatges escabroses de nens amb braços cercenats i d’homes i dones desmembrats. Fins al punt, i això ho hem trobat lamentable i necessitem denunciar-ho, hem trobat articles que ens parlaven d’atacs per bruixeria, mostrant imatges d’albins deborats per el càncer. Un exemple que adjuntem és el d’una albina ferida a la cara, amputades les orelles i els ulls, que posteriorment, investigant, hem trobat que aquesta noia va ser amputada, sí, però quirúrgicament ja que un tumor cancerigen se li havia menjat les parts que li faltaven. El que importa és la notícia sensacionalista, la foto impactant. I aquest exemple no és únic.
La nostra intenció no ha estat en cap moment fer de policies o de jutges morals, però no podem si no preguntar-nos què en treuen, d’aquestes noticies sensacionalistes. Si ens quedem (i ens hi quedarem, per desgràcia) sense aquesta resposta, hi ha una altra resposta que sí que la hem obtingut dels articles acadèmics, i és quina influència tenen aquestes notícies sensacionalistes en els propis afectats. Hi ha autors, com hem pogut veure, que manifesten la inquietud que les notícies del valor dels membres d’africans albins en el mercat negre incitin precisament als atacs contra aquests, veient-ho una manera fàcil d’enriquir-se a costa de l’atri. Alguns dels articles ens explicaven que els mateixos albins denuncien o al menys manifesten que alguns dels seus conciutadans els escridassen pel carrer dient-los que els seus membres valen tants o quants diners. Els mateixos conciutadans, aquells que han deixat la seguretat dels camps per la incertesa de les mines, aquells empobrits que busquen portar una mica de diner a casa, saben perfectament quan val el membre (mà, braç, cama, penis...) d’un albí. Qui més qui menys coneix on pot trobar un bruixot que els comprarà la captura. No és lògic pensar que la informació sensacionalista pot estar potenciant els atacs contra els albins? Per desgràcia és més que plausible. Però si parlem de preus, una cosa ens ve al cap. Estem parlant de grans sumes de diner per una peça d’albí aconseguida (sembla ser que si només els esquarteren, sense matar-los, la cosa és més humana). Una peça en brut, sense haver estat encara ritualitzada pel suposat bruixot. Llavors, la peça final, l’amulet d’albí, quan deu valer? I més encara. Qui seria econòmicament capaç de comprar-la? Amb aquesta pregunta pot ser ens desplacem cap a les elits. No n’han faltat d’hipòtesis que mesclen diner, política, or i diamants amb la mort dels albins. Es deia que els atacs als albins augmenten exponencialment quan hi ha eleccions. Llavors, és voluntari que ningú parlí del bruixot i, per tant, els possibles clients d’aquest? Sí, les classes baixes, empobrides, són les que executen materialment l’atac, però, són les classes poderoses les destinatàries finals de tant macabre trumfo? I no són, precisament, les classes poderoses (ministres, polítics de tota mena...) les que haurien de treballar per posar fi a aquesta persecució macabra?
Llavors també ens plantejaríem qui inicià aquesta creença. Hem vist i ens han demostrat els articles acadèmics que la creença que els amulets fets amb parts d’albí portin sort (o riqueses) és una creença nova. És una creença que ens fa recular, només, fins al punt en que l’africà canvia l’aixada pel pic. Que hi havia, abans? Morts, no ens enganyem. L’albinisme a l’Àfrica és molt comú, tot i així només una de cada cinc mil o una de cada dos mil persones és albina. Són relativament pocs. De la mateixa manera que hi hagué una època aquí en que curàvem l’anèmia amb sangries, hi havia una època allà (que s’allarga perillosament fins els nostres dies) que no en sabien la causa de les lesions a la pell, dels tumors i de les malformacions que els succeïen a aquells africans que naixien amb la pell blanca. Era una malaltia letal i una manera piadosa d’encarar-la era matant al infant només néixer. Era una malaltia, provocada (com la major part de mals de l’Àfrica) pel rebasament d’un tabú. I sens dubte hauria estat la dona la que fos infidel, la que hagués tingut tracte o despertat la ira dels esperits, la que hagués copulat amb un geni maligne. Per tant, es repudiava a la dona també. I prou, si no és que ja és massa. Però tot d’una els albins es transformen en un fetitxe capaç de les més belles coses. Cóm passa a ser vox populi aquest nou mite? Qui l’incentiva? Amb quin motiu? És la construcció de l’altredat el que esperona l’ànsia de la fe en que una carnisseria contra un albí (contra un diferent) pot millorar-nos la vida? Això no ho sabem ni ho sabrem, però el que sí estem segurs és que els calers hi estan al mig, i també, de ben segur, la por al que és diferent.
OPINIÓ PERSONAL I CLOENDA
Tal com hem dit en el pròleg, el nostre propòsit era fer un treball sobre la bruixeria, però tot i que ens hem allunyat considerablement del que volíem i preteníem que fos el nostre nucli de treball, d’alguna manera hem seguit connectats tangencialment a aquest espinós tema. Realment hem gaudit molt treballant el tema de l’albinisme a l’Àfrica. No ja per la temàtica en si, doncs el patiment dels implicats, dels albins, en molts moments ens corprenia, si no pel fet que ens hem sentit entrar en un món de contradiccions, de versions enfrontades i cada nou descobriment era una pista més per entendre què passa a Malawi, i de retruc què passa a l’Àfrica, aquest gran continent en que la ràtio d’albins és de les més grans del món. Per què no vam continuar amb el tema de la bruixeria, tal com ens havíem proposat? Era confús, sens dubte, era complex, era massa diferent al que estem acostumats. Ens va semblar un tema fascinant, del que malauradament se’n sabia poc, però el que ens va acabar de decidir fou, pot ser, dubtes i recances d’aquell massa acomodat a una cultura de les llums, a un pensament massa europeu. Tot i així no vam marxar gaire lluny. La superstició, les creences, els mites han estat aliment d’aquest treball tant com són el pilar principal de la nostra investigació. Mites que viuen i perviuen a la llum del dia, mites que parlen de bruixeries, de l’or i de riqueses associades a les mines africanes, mites que clamen sang i carn d’aquells que són massa blancs per ser negres. Mites que es contraposen al seu temps a realitats fosques i amagades, cremades pel Sol com la pell dels milers d’albins que viuen en la ignorància la seva malaltia, que pateixen cremades i tumors només per que les pells dels seus germans, família i veïns no coneixen l’efecte devastador del Sol. Hem volgut donar veu als estudis academicistes i als mass media més populars, i ens hem trobat les dues cares d’una mateixa moneda.
I com a investigadors, com a lectors i com a buscadors de la veritat amagada que hi ha rere la difícil vida dels albins a l’Àfrica, ens hem sentit orgullosos de nosaltres mateixos al anar desfullant, pètal a pètal, la margarida de les dades, de les interpretacions i dels silencis, i treure’n si més no unes conclusions que ens satisfan i que apaivaguen el neguit que de bon començament ens va crear aquest tema. Però si bé ens sentim orgullosos, hem de dir que també hem patit amb els nostres involuntaris protagonistes, també hem temut aquells que maten o esquarteren nens per portar-los a fer-ne algun fetitxe. També ens hem enrabiat, no només amb aquells que, per diners, prometen or i diamants a canvi d’un tros del cos d’un nen innocent, si no també amb aquells que callen que, rere les notícies alarmistes i corprenedores d’algunes desenes de nens i adults morts degut a la bruixeria, hi ha milers de persones que moren cada any per l’efecte del Sol, i d’altres milers, nens i no tant nens, que contrauen dolorosos càncers i tumors que els faran patir fins la seva precoç mort. I també ens hem entristit, pensant que nosaltres, com a redactors d’aquestes lletres, podem estar torçant el destí de les persones albines africanes, tal com hem vist que les notícies poden incrementar la taxa d’atacs a aquesta població. Ens hem enfadat i hem discutit, però mai entre nosaltres. Hem aconseguit fer un bon grup i creiem que això quedarà reflectit en les nostres lletres. I esperem, si més no, fer reflexionar com ho hem fet nosaltres, sobre les fonts, les contradiccions i les intencions que hi ha al darrera de una simple i senzilla recollida de firmes per un tema humanitari.
Així doncs, i fent un pas més, hem dissenyat el nostre cartell amb l’intenció que sigui didàctic, que digui entenedor i accessible a tothom. L’hem dividit en tres parts i hem concedit espai a les idees principals que ens transmeten els mass media, i també als estudis academicistes que tracten els temes dels albins. Hem intentat mostrar de manera objectiva els dos punts de vista, i a l’hora, en el tercer espai, hem disposat les conclusions a les que, en aquest treball, hem arribat. Però tot i així ens semblava que la informació que hem pogut obtenir, que les conclusions que n’hem extret i l’aprenentatge que hem viscut amb aquest estudi podrien arribar una mica més lluny, així que hem volgut posar una mica més d’informació al cartell de forma interactiva. Per això hem disposat, a la part inferior dreta, d’un codi QR. Les aplicacions que llegeixen els codis QR portaran al usuari a un blog, http://massablancs.blogspot.com.es/ on hem penjat la totalitat del treball. Així si algú sent la mateixa curiositat que vam sentir nosaltres al veure el cartell d’Amnistia Internacional, tindrà a mà tota la informació que hem pogut aconseguir. Nosaltres considerem que la informació que hem treballat mereix tenir difusió, mereix ser coneguda pels usuaris dels mitjans de comunicació de masses, i mereix ser font de debat. En un context social en el que els mites, la pobresa, els assassinats i la por s’entremesclen de forma complexa, no hi ha una sola veritat. En el tema que hem tractat, les difícils condicions dels albins a Malawi, i per extensió a tota Àfrica, les coses no són només blanques o negres... o pot ser sí que ho són, i aquest, precisament, és el problema.
ANEX: El cartell interactiu
